El cos humà és estrany, imperfecte i impredictible. Els cos humà té molts secrets i no els ensenya a ningú, excepte a aquells que han après a esperar. El cos humà té orelles. El cos humà té mans. El cos humà es crea dins un altra cos humà, i l’ésser humà que surt d’aquest altre cos humà és necessàriament petit, feble i indefens. El cos humà ha estat creat a imatge de Déu. El cos humà té peus. El cos humà té orelles. El cos humà és molt divers pel que fa a les seves expressions, a les seves manifestacions, té unes mides, unes formes i uns colors molt diferents, i mirar un cos humà concret és copsar aquell cos humà i cap altre. El cos humà es pot copsar, però no es pot comprendre. El cos humà té espatlles. El cos humà té genolls. El cos humà és un objecte i un subjecte, la part externa d’una part interna que no es pot veure. El cos humà creix de la menudesa de la infància a la grandesa de l’edat adulta, i llavors comença a morir. El cos humà té malucs. El cos humà té colzes. El cos humà viu en la ment d’aquell qui posseeix un cos humà, i viure dins el cos humà posseït per la ment que percep un altre cos humà és viure en el món dels altres. El cos humà té pèls. El cos humà té boca. El cos humà té genitals. El cos humà ha estat creat a partir de la pols, i quan el cos humà ja no és torna a la pols de la qual va sortir.

 

Paul Auster, Sunset Park, traducció d’Albert Nolla, Edicions 62,2010